La impremta va ser un invent introduït tardanament en la península. Com en altres punts d'Europa va arribar de mà de mestres alemanys i italians, a les regions dels quals el comerç es trobava més desenvolupat. A Espanya, alguns entrebancs van dificultar un desenvolupament similar al dels nostres veïns, i no obstant això, gairebé cinc segles més tard, la indústria de la impressió catalana apareix com una de les més importants del món.

Guttenberg va inventar la impremta de tipus mòbils el 1440. Es tractava d'una adaptació de les premses de raïm de la indústria vinícola. Com a orfebre, coneixia els mètodes de fosa que li portarien a desenvolupar la seva premsa, un aparell que va permetre passar de la xilografia a l'ús de tipus mòbils metàl·lics. Aquesta aportació reduïa a la meitat el cost i la velocitat de la impressió.

El desenvolupament de la impremta va estar inicialment lligat a les societats d'impressors i llibreters, que van treballar conjuntament per a sufragar les despeses que implicaven els tallers d'impressió. De fet, fou gràcies a un incipient sistema bancari a Alemanya el que va permetre l'accés al crèdit que Guttenberg va necessitar per sufragar la seva premsa.

El seu invent va suposar una revolució de les comunicacions a Occident però la difusió de la impremta no va tenir el mateix desenvolupament a tots els països. Itàlia, i sobretot Alemanya, van ser les regions en les quals aquesta màquina va tenir major abast, per aquest motiu els primers mestres impressors a Espanya foren originaris d'aquests països. Segòvia, València, Barcelona, Balears i Sevilla van ser els primers llocs que van utilitzar aquesta tecnologia, i fou a Segòvia on es va imprimir el primer incunable d'Espanya, el Sinodal d’Aguilafuente, de 1472.

Els mestres alemanys i italians van donar els primers passos de la impremta a Barcelona, que es va convertir a la fi del segle XV en una de les quatre ciutats amb més incunables impresos. Destaquen en aquesta època Joan Rosenbach, Nicolau Spindeler o tres impressors associats: Enric Botel, Jordi von Holtz i Joan Plank. Durant el renaixement el protagonisme va passar als impressors francesos. Catalunya va aprofitar l'impressionant desenvolupament de la tipografia francesa per oferir treballs d'excel·lent factura.

A Barcelona, Claudi Bornat, originari de França i membre de la Confraria barcelonina de llibreters de Sant Jeroni fundada el 1553, tenia un conveni amb el Principat de Catalunya per imprimir. No obstant això es va desenvolupar el mateix negoci per part de Samsó Arbús, substituït posteriorment per Jaume Cendrat, qui va èsser obligat a pagar pel dret d'impressió.

Anys després Pere Reigner, també d'origen francès, s'associa a tres llibreters barcelonins. En aquest cas s'estipulen tant la temàtica dels llibres com els tipus que es podran utilitzar. Reigner compra a França (Lió) els tipus, tal com fes Bornat en el seu moment.

A mitjans del segle XVI es produiria un fenomen curiós a la impremta catalana, i és que les impressions en castellà van començar a superar a les impressions en llengua vernacla per la intenció expandir-se territorialment. Aquest enfocament expansionista va suposar una de les claus principals en el futur èxit de la indústria local.

A partir del segle XVII la impremta sofreix una greu reculada a causa de les restriccions legals i impostos sobre el paper. Durant els primers anys de la impremta el paper es comprava a la Fàbrica de Paper de Xàtiva, la primera d'Europa, però aviat es va ser substituint per paper italià i francès, tots dos més resistents i indicats per a la impressió. Per aquest motiu es va gravar la importació, encarint la producció de llibres.

Durant aquesta època la major part dels productes impresos a Barcelona eren de temàtica religiosa. En aquest context va haver de ser el periodisme, que requeria grans tiratges de poques pàgines, el principal impulsor de la impremta. Va ser justament un català, Jaume Romeu el creador del primer setmanari del país al 1641.

Els avatars posteriors de la impremta van tenir molt a veure amb l'evolució en general del teixit econòmic i industrial. Cap al segle XVIII la casa dels Piferrer representen la casa impressora més important de Barcelona, i una de les més importants d'Espanya, doncs la seva producció era principalment en castellà.

Al segle XIX s'imposa la producció industrial, que deixaria pel camí a bona part dels editors, incapaços d'afrontar les grans despeses exigides per adquirir la moderna i costosa maquinària, molt rendible a la llarga, però que constituïa una important barrera a l'entrada per a la majoria dels petits negociants.

En aquesta època es funda l'editorial Verdaguer, màxim exponent de la impressió de la Renaixença.

A principis del segle XX proliferen les petites impremtes, gràcies a la fabricació de màquines assequibles, principalment alemanyes (Heidelberg, Roland…), que van permetre de nou al petit empresari desenvolupar la indústria local i oferir al ciutadà del carrer serveis d'impressió a Barcelona.

Per la seva banda, els editors catalans van aconseguir expandir-se fora de les nostres fronteres i va ser llavors quan la indústria editorial catalana es va posar al capdavant de l'edició nacional i internacional. Avui encara ho és, i a tothom li resulten familiars editorials com Planeta i Vicens-Vives. El món editorial català gaudeix de plena salut gràcies a la seva expansió per Amèrica Llatina, a la seva hegemonia a Espanya i gràcies també al fet que continua una encomiable labor d'impressió en català.